Sóc Laura del Mar i com tu, he tingut uns pares emocionalment negligents
Sé que això sona fatal i si ho llegeixen els meus pares, els hi pot remoure. Però tot i que d'entrada ho sembli, això no va de tirar culpes a ningú. Els meus pares ho van fer el millor que van poder i van saber (i sé que els teus també).
En el seu moment, ells creien que feien el millor per a mi i que em donaven tot el que necessitava.
De fet, estic molt agraïda per tot el que m'han donat. He tingut una educació ideal i mai m'ha faltat de res: he tingut una llar, sempre hi havia un plat calent a taula, he tingut amor, viatges, roba nova quan la necessitava, recursos econòmics, educació, cultura, etc.
Si els teus pares et van donar 'tot', per què sents aquest buit?
Si els teus pares van intentar donar-te el millor i aparentment no et va faltar de res, què va fallar llavors?, per què tu sents aquest buit tan gran?, per què notes tanta desconnexió amb tu?, què és el que t'ha fet tant de mal?
Això és el que descobrirem a teràpia, quina és la força invisible que t'oprimeix. Perquè la negligència emocional sol ser invisible, però t'afecta, i molt! Ja que allò que no va passar (i tu necessitaves que passés, es veiés o es validés) té un impacte igual o més gran que allò que sí que va passar (o que sí que vas tenir, com el menjar, el suport econòmic o les vacances).
Tu i jo sabem que la intenció dels nostres pares va ser bona, però simplement els faltava el llibre d'instruccions. Ara els responsables de sanar aquesta negligència emocional no són ells, sinó tu i jo.
Aquest és l'enfocament de la meva teràpia.
La 'nena bona' suspèn el PIR
La meva única elecció a la selectivitat per a la carrera va ser psicologia, així que ja pots intuir el que sempre m'ha fascinat. Vaig néixer a Barcelona en una família on els llibres i els viatges em van envoltar des de petita, i l'interès per entendre com es comporten les persones i com gestionen el que senten sempre ha mogut alguna cosa en mi. Vaig ser una "bona nena", amb notes excel·lents i milers d'extraescolars.
Després d'estudiar psicologia a Blanquerna (amb un enfocament molt integratiu que ara aprecio molt) i passar un any d'Erasmus a Itàlia, vaig anar amb unes companyes de la uni a preparar el PIR a Madrid. Vam conèixer molta gent, ens van passar anècdotes divertidíssimes i em vaig permetre ser qui era en aquell moment, sense el pes antic de les meves etiquetes.
Cap de nosaltres va aprovar el PIR, però aquella experiència ens va obrir moltes portes, sobretot cap a nosaltres mateixes i cap a la vida. Amb aquesta nova força, vaig decidir fer un viatge de tres mesos amb motxilla per Sud-amèrica. I wow… va ser una experiència tan potent i transformadora que encara avui en recullo fruits.
Quan em vaig mudar a Londres, la barrera del llenguatge em va connectar amb la meva nena interior
Com el cuquet de viure fora no es va saciar aquí, després de tornar a Barcelona i especialitzar-me en psicologia clínica infantojuvenil i psicoterapia integrativa d'adults, em vaig mudar a Londres. La idea inicial era millorar el meu nivell d'anglès, així que vaig treballar de nanny. Quin aprenentatge més potent per al meu ego! A Barcelona ja treballava com a psicòloga, així que vaig haver d'aprendre que el meu ésser no només es definia des de la meva professió. Adeu al "hola, sóc la Laura i sóc psicòloga!"
Londres va accentuar la meva curiositat i va ofegar el meu conformisme, em va ensenyar a adaptar-me ràpid als canvis, a entrar en les meves ombres com mai abans i a accelerar el meu ritme més que mai.
Vaig decidir continuar formant-me (com no!) i vaig començar un màster de 4 anys en psicoteràpia humanista relacional.
Sempre m'havia protegit en el llenguatge, podent explicar allò que em passava emocionalment amb paraules i conceptes. Tot i que tenia molt bon nivell d'anglès, no podia expressar-me com els meus col·legues nadius, així que irremeiablement aquesta barrera em va portar a connectar amb aquella sensació de ser una nena envoltada d'adults "més grans", "que sabien més". Aquest va ser un viatge directe a connectar amb la meva nena interior. Amb la seva vulnerabilitat i amb les seves limitacions.
Després va venir el viatge més transformador de tots: la maternitat
Després de 7 anys, vaig sentir que el meu cicle a Londres arribava a la seva fi. Vaig tornar a Barcelona amb la meva parella, ens vam casar amb una festa digna de recordar i vaig connectar amb les meves arrels. En tornar vaig saber que era una persona completament diferent de la que se n'havia anat, però moltes persones del meu entorn esperaven retrobar-se amb la Laura antiga. Així que el xoc cultural invers també va passar factura.
Em vaig seguir formant en grups des de la psicoteràpia centrada en la persona, en trauma (gràcies a la psicoteràpia sensoriomotriu) per poder acompanyar realment la persona en tot el que li hagi pogut passar. Vam travessar la pandèmia a Barcelona i va ser aquell moment de reflexió que ens va ajudar a sentir que estàvem preparats per entrar en el viatge transformador més potent que he fet a la meva vida: la maternitat. Vam decidir anar a viure a un poblet de mar, per connectar amb un ritme més baix i donar-li a la nostra petita (i a nosaltres) un espai segur on poder jugar al carrer i sentir-nos sostinguts per la tribu.
La maternitat ha estat un abans i un després per a mi. Com si tot el treball previ fet, s'accelerés de cop. Com si allò en què abans dubtava, de sobte, es tornés clar. Vaig deixar anar capes de mi mateixa que ja no em servien, relacions que no encaixaven amb el meu jo d'ara, exigències boges que necessitaven més revisió, creences que em deia que havia de ser productiva costés el que costés per arribar a la conclusió que visc per a mi, no per demostrar-li res al món.
Parir Calma de Mar: quan el dol es converteix en força creadora
A poc a poc, i respectant el meu nou ritme —on sentia que la meva presència en la criança era imprescindible— vaig continuar atenent persones d'arreu del món gràcies a la teràpia on-line.
Ens vam tornar a quedar embarassats, però la vida de la nostra petitona va durar només vuit setmanes dins del meu cos. El dol per la meva segona filla em va fer replantejar-ho tot. I crec que va ser aleshores quan va néixer dins meu la certesa que l'energia creativa es pot transformar de moltes maneres. En el meu cas, aquella força va prendre forma en un projecte compartit amb la meva gran sòcia, la Marta Tarrida: un centre de psicologia integrativa a El Masnou, anomenat Calma de Mar, on acompanyem les persones en totes les seves etapes vitals.
Hem creat un espai preciós, envoltades de col·laboradores sènior en qui confiem profundament. Derivar a algú cap a elles/ell em deixa en pau, perquè sé que serà cuidat amb la mateixa delicadesa amb què jo ho faria.
I amb tota aquesta història, soc la psicoterapeuta que tens aquí davant. Amb les meves vulnerabilitats i les meves fortaleses. Donant-te la mà per acompanyar-te en el que necessitis.