Sóc Laura del Mar i com tu, he tingut uns pares emocionalment negligents
Sé que això sona fatal i si ho llegeixen els meus pares, no em tornen a convidar a dinar a casa els diumenges. Però tot i que d'entrada ho sembli, això no va de tirar culpes a ningú. Els meus pares ho van fer el millor que van poder i van saber (i sé que els teus també).
En el seu moment, ells creien que feien el millor per a mi i que em donaven tot el que necessitava.
De fet, des de fora semblava que eren uns pares exemplars. He tingut una educació ideal i mai m'ha faltat de res: he tingut una llar, sempre hi havia un plat calent a taula, he tingut amor, viatges, roba nova quan la necessitava, recursos econòmics, etc.
Si els teus pares et van donar 'tot', per què sents aquest buit?
Si els teus pares van intentar donar-te el millor i aparentment no et va faltar de res, què va fallar llavors?, per què tu sents aquest buit tan gran?, per què notes tanta desconnexió amb tu?, què és el que t'ha fet tant de mal?
Això és el que descobrirem a teràpia, quina és la força invisible que t'oprimeix. Perquè la negligència emocional sol ser invisible, però t'afecta, i molt! Perquè allò que no va passar (i tu necessitaves que passés, es veiés o es validés) té un impacte igual o més gran que allò que sí va passar (o que sí vas tenir, com el menjar, el suport econòmic o les vacances).
Tu i jo sabem que la intenció dels nostres pares va ser bona, però simplement els faltava el llibre d'instruccions. Ara els responsables de sanar aquesta negligència emocional no són ells, sinó tu i jo.
Aquest és l'enfocament de la meva teràpia.
La 'nena bona' suspèn el PIR
La meva única elecció a la selectivitat per a la carrera va ser psicologia, així que ja pots intuir el que sempre m'ha fascinat. Vaig néixer a Barcelona en una família on els llibres em van envoltar des de petita, i l'interès per entendre com es comporten les persones i com gestionen el que senten sempre ha mogut alguna cosa en mi. Vaig ser una 'bona nena', amb notes excel·lents i milers d'extraescolars.
Després d'estudiar psicologia a Blanquerna (amb un enfocament molt integratiu que ara aprecio molt) i passar un any d'Erasmus a Itàlia, vaig anar amb unes companyes de la uni a preparar el PIR a Madrid. Vam conèixer molta gent, ens van passar anècdotes divertidíssimes i em vaig permetre ser qui era en aquell moment, sense el pes antic de les meves etiquetes.
Cap de nosaltres va aprovar el PIR, però l'experiència ens va obrir les portes a la vida.
Quan em vaig mudar a Londres, la barrera del llenguatge em va connectar amb la meva nena interior
Com el cuquet de viure fora no es va saciar aquí, després de tornar a Barcelona i especialitzar-me en psicologia clínica infantojuvenil, em vaig mudar a Londres. La idea inicial era millorar el meu nivell d'anglès, així que vaig treballar de nanny. Quin aprenentatge més potent per al meu ego! A Barcelona ja treballava com a psicòloga, així que vaig haver d'aprendre que el meu ésser no només es definia des de la meva professió. Adéu al 'hola, sóc Laura i sóc psicòloga!'
Londres va accentuar la meva curiositat i va ofegar el meu conformisme, em va ensenyar a adaptar-me ràpid als canvis, a entrar en les meves ombres com mai abans i a accelerar el meu ritme més que mai.
Vaig decidir seguir formant-me (com no!) i vaig començar un màster de 4 anys en psicoteràpia.
Sempre m'havia protegit en el llenguatge, podent explicar allò que em passava emocionalment amb paraules i conceptes. Tot i que tenia molt bon nivell d'anglès, no podia expressar-me com els meus col·legues nadius, així que irremediablement aquesta barrera em va portar a connectar amb aquella sensació de ser una nena envoltada d'adults 'més grans', 'que sabien més'. Aquest va ser un viatge directe a connectar amb la meva nena interior. Amb la seva vulnerabilitat i amb les seves limitacions.
Després va venir el viatge més transformador de tots: la maternitat
Després de 7 anys, vaig sentir que el meu cicle a Londres arribava a la seva fi. Vaig tornar a Barcelona amb la meva parella, ens vam casar amb una festa digna de recordar i vaig connectar amb les meves arrels. En tornar vaig saber que era una persona completament diferent a la que s'havia anat, però muchas personas del meu entorn esperaven retrobar-se amb la Laura antiga. Així que el xoc cultural invers també va passar factura.
Em vaig seguir formant en grups des de la psicoteràpia centrada en la persona, en trauma (gràcies a la psicoteràpia sensoriomotriu) per poder acompanyar realment la persona en tot el que li hagi pogut passar. Vam travessar la pandèmia a Barcelona i va ser aquell moment de reflexió que ens va ajudar a sentir que estàvem preparats per entrar en el viatge transformador més potent que he fet a la meva vida: la maternitat. Vam decidir anar a viure a un poblet de mar, per connectar amb un ritme més baix i donar-li a la nostra petita (i a nosaltres) un espai segur on poder jugar al carrer i sentir-se sostinguda per la tribu.
La maternitat ha estat un abans i un després per a mi. Com si tot el treball previ fet, s'accelerés de cop. Com si allò en què abans dubtava, de sobte, es tornés clar. Vaig deixar anar capes del meu ésser que ja no em servien, relacions que no encaixaven amb el meu jo d'ara, exigències boges que necessitaven més revisió, creences que em deia que havia de ser productiva a tota costa per arribar a la conclusió que visc per a mi, no per demostrar-li res al món.
I amb tota aquesta història, sóc la psicoterapeuta que tens aquí davant. Amb les meves vulnerabilitats i les meves fortaleses. Donant-te la mà per acompanyar-te en el que necessitis.